CAPÍTOL 1

Setmana del 29 d'octubre al 4 de novembre: Comenceu la vostra novel·la a partir del fragment que heu triat però, abans, inseriu aquest fragment a mode d'introducció per tal que tothom entengui d'on ve la vostra història.

MATERIAL per a 3r ESO A

Aquí us deixo tot el que necessiteu per fer la vostra pròpia novel·la: 

     - diferents fragments per escollir el vostre inici 
     - i un accés personalitzat per a cada grup de treball.

Recordeu que, abans de començar a fer res, heu d'identificar-vos com a membres del vostre grup i, a mesura que escriviu, cadascú ha de signar el seu propi fragment.

I si voleu pistes per veure com va anar el concurs Ficcions.cat, organitzat pel Grup Nació Digital i l’empresa Edicat, com a editores de la revista Secundèria, entreu aquí o bé a aquí.

FRAGMENT 1

Vista de lluny, enganya. Podríeu pensar que és normal, fins i tot una mica atractiva malgrat la seva vestimenta tecno, que fa pensar en el Festival Mundial del Circ. De la vora, però, no hi ha error possible. Ulls petits i gasius que t’entrelluquen amb la certesa que no tens res millor a fer a la vida que conspirar per perjudicar-la. Nasset petitó per ficar-lo on no el demanen sense que ningú no se n’adoni. La boca, com una molla: tibant i serrada mentre ella escolta, es dispara per sorpresa en una veu estrepitosa quan decideix imposar la seva opinió.

No demanis llobarro fora de temporada, d’Andreu Martín

FRAGMENT 2

 

El món està cobert de pols radioactiva, després d'una guerra nuclear que ha matat gairebé tots els animals, per la qual cosa la gent té animals elèctrics. Sóc Rick Deckard, un expolicia i expert Blade Runner que té la missió d'eliminar un grup de Nexus 6. Els Nexus 6 són androides d'última generació, gairebé idèntics als éssers humans, i han arribat fins a la Terra fugint des d'una colònia espacial, a causa de les terribles condicions de vida a què estaven sotmesos. Els Blade Runners ens dediquem a això, a eliminar els androides que es neguen a acceptar el seu destí. El problema es planteja quan em trobo de cara amb un Nexus 6 ...

Adaptació de la novel·la 

Do Androids Dream of Electric Sheep? de Philip K. Dick

FRAGMENT 3

 

-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà com assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. El teu me’n farà sortir, com una música. I després, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. Que n’és, de trist, això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m’agradarà la remor del vent entre el blat ….

La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:

-Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.

-Prou ho voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

-Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.

El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry

FRAGMENT 4

 

Un riu baixava amb sang; s’hi havien pescat anguiles vermelles, el mar havia llencat a la costa un peix desconegut en les escates del qual es llegia una paraula de mal averany. Fins aquí́, res de particular; podríem estar llegint una crònica monacal; tanmateix, hi havia alguna novetat, moderna i polinèsia alhora. Els déus d’Upolu i de Savaiï, les dues illes principals, competiren fa poc en un partit de criquet. Des d’aleshores estan en guerra. Se sent remor de batalla al llarg de les costes. Una dona veié́ un home arribar del mar, nedant, i desaparèixer entre les mates; no era del veïnat nat i digueren que es tractava d’un dels déus, i que s’afanyava per assistir a un consell. Més perspicaç encara, un missioner de Savaiï, que també és metge, sentí una nit que trucaven a la porta de casa seva; encara que no era l’hora de dispensari, despertà el seu servidor i l’envià perquè informés de qui es tractava; el criat mirà per la finestra i veié una multitud de persones ferides de gravetat amb membres deformes, caps tallats i forats de bala que sagnaven. Quan obrí la porta, tots s’havien esvaït t. Eren déus que tornaven del camp de batalla.

Supersticions de les mars del Sud, de Robert Louis Stevenson

FRAGMENT 5

Els músics van començar a tocar. Vaig agafar-li la mà i ella es va apropar lentament fins que va ser a frec del meu cos. Amb la mà dreta la vaig atreure amb delicadesa; em va deixar fer i va unir la seva galta a la meva. 

–Estàs bé? –em va dir a l’orella. 

–Ara sí. 

Jo no volia parlar, només volia sentir els seus pits contra el meu, les seves cuixes, que s’anaven tornant lentes, el seu alè, acariciant-me el coll com una navalla de cotó. A poc a poc, la música es va anar allunyant, i ja no érem allí, ballàvem vora el trencant de les ones, sols, i els fanalets de Las Palmeras, allà dalt, eren estrelles de colors, i la veu peresosa del trombó semblava un gemec de la lluna plena.

L’amor boig, de Pere Rovira

FRAGMENT 6

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren tambe negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l'os, que no podia badar-los sense fer l'efecte que ensenyava les dents per mossegar.

L’escanyapobres, de Narcís Oller

FRAGMENT 7

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca.

La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda