GRUP A5: Maria P. i Alba N.

DEIXEU ELS VEGETALS A DALT DE TOT I FEU LES ACTIVITATS DE ROALD DAHL ALS COMENTARIS DE CADA ENTRADA.

Era un dia assolellat, sense cap núvol, un bon dia per passejar però malaugradament vaig haver d’anar a treballar al meu bar. Jo sóc l’Epi, un home “barrassut”, calb, i bé…amb uns quans quilets de més. Tinc un bar al centre de la vila i en general sóc molt feliç. Jo visc a Llardegats, al carrer Sant Francisco número 4. És un poble molt petit, amb 400 habitants, però tot i així sóc molt feliç vivint-hi.

Aquell matí com cada dia, vaig anar a obrir el bar, i va entrar-hi una dona alta, una mica preocupada. Com que no hi havia clients, em vaig ficar a parlar-li, a explicar-li la meva vida, i vam quedar per a sopar.

(alba nieto)

Va arribar la nit, vam sopar molt a gust,. Tot seguit la vaig portar a un concert al local social del poble. Allò era gegant, fascinant, i hi havia un ambient molt acollidor.

Vam arribar a una sala, de sobte es van encendre unes llums i van aparèixer uns músics en un escenari...Era un gran auditori amb milers de persones (incluïnt músics) mirant-nos. 
(maria prunera)

Els músics van començar a tocar. Vaig agafar-li la mà i ella es va apropar lentament fins que va ser a frec del meu cos. Amb la mà dreta la vaig atreure amb delicadesa; em va deixar fer i va unir la seva galta a la meva. 

–Estàs bé? –em va dir a l’orella. 

–Ara sí. 

Jo no volia parlar, només volia sentir els seus pits contra el meu, les seves cuixes, que s’anaven tornant lentes, el seu alè, acariciant-me el coll com una navalla de cotó. A poc a poc, la música es va anar allunyant, i ja no érem allí, ballàvem vora el trencant de les ones, sols, i els fanalets de les palmeres, allà dalt, eren estrelles de colors, i la veu peresosa del trombó semblava un gemec de la lluna plena.
(alba nieto)

Era una nit preciosa, el dia m'havia passat volant, sentia que el meu cor m'anava a la velocitat de la llum. M'estava enamorant, sentia que aquella noia era la que volia tenir al costat fins l'eternitat. La llum de la lluna li reflectia a la cara; una bellesa intensa, un somnriure inspirador...No havia conegut mai ningú com ella. Havia descobert que l'amor verdader existeix. Els músics tocaven i a poc a poc, vaig apropar-me a ella; molt lentament vàrem ajuntar els nostres llavis i ens vàrem besar apassionadament. Era molt feliç, va ser un moment difícil d'oblidar. (Maria Prunera)

Ella, va parar-se un moment. Em va dir que no podia fer això. Em va explicar que estava casada...Casada amb un sud-americà molt ric, però que ella no l'estimava; que es va casar perquè el seu pare devia molts diners a la màfia M.A.N.D.A.N.G.A.C (Mafia, autònoma, narcotraficant, decidida, arrogant, nigeriana, guardaespatlles i d'alta classe), i aquesta era l'única opció que l'hi quedava per sobreviure.
El que passava era que el seu marit, que es deia Lucrecio Clementino, estava de viatge... La Tilia , que així es deia, es sentia molt sola, va decidir continuar. Jo de costum, em vaig preocupar. Sabia que el que estàvem fent, no podia realitzar-se, era pecat de Déu. (Alba Nieto)

De sobte, el mòbil de la Tília, va sonar. Oh no! Era el seu marit! Ella no sabia que dir-li, com actuar...Jo em sentia fatal i vaig anar-me'n ràpidament d'aquell lloc tant inhòspit.

De sobte, ens va aparèixer un grup de gent. Tots eren sud-americans. Oh, quina desgràcia! Eren els de M.A.N.D.A.N.G.A.C! Venien directament cap a mi, cada vegada s’acostaven més, i jo tenia cada cop més por. Van disparar-me amb una pistola de calibre 32. El meu cos havia reaccionat fatal a aquella bala, i vaig caure estès a terra.

Es va fer un silenci aterrador. La Tília, va venir a socorre’m. Ja era massa tard.

Va agafar la pistola en la qual m’havien disparat, però no tenia bales. Llavors, va agafar una pistola d’un altre mafiós. Malauradament, aquella, sí que tenia bales. Va disparar-se i va caure al terra. (Maria Prunera)

Maria i Alba